Search

Vint anys sense Ramon Margalef. Algunes reflexions sobre diversitat, connectància, desigualtat i riscos de disrupció

Retrat de Ramon Margalef. Imatge: WikimediaCommons
Retrat de Ramon Margalef. Imatge: WikimediaCommons

Enguany es compleixen vint anys de la mort de Ramon Margalef. El seu record personal s’esvaeix a mesura que els seus deixebles directes es jubilen o moren i, per desgràcia, el jovent té poca tirada a llegir en paper. Tanmateix, els seus escrits son font inesgotable d’idees interessants i els textos romanen assequibles. En aquest apunt, voldria acostar-me una mica a algunes de les seves idees i afegir comentaris que se m’acudeixen en relació a la manera com podem augmentar la comprensió d’aspectes ecològics i econòmics de la crisi ambiental.

Els problemes ambientals sens dubte requereixen més i millor coneixement sobre el funcionament dels sistemes ecològics i socials. Sí, ja sabem que moltes decisions importants es prenen en funció d’interessos i de prejudicis ideològics, més que no pas sobre la base dels coneixements. Així son les coses. Però, si volem aportar elements útils des del coneixement, també ens cal fer una reflexió sobre la qualitat d’aquest coneixement. I el fet és que ecòlegs, economistes, sociòlegs i altres experts s’enfronten amb sistemes d’enorme complexitat amb eines que no son, sovint, prou poderoses. De vegades és bo tornar als clàssics i adonar-nos que moltes dificultats que tenim ja havien estat comentades. Margalef va escriure (Margalef,1991) que l’ecologia “s’ha poblat de conceptes, hipòtesis, rarament teories, que es solen conservar desconnectades unes d’altres,” i que “un ecòleg a l’antiga lamenta tant la manca de superestructura teòrica comuna com la progressiva desvalorització del punt de vista naturalista”. A aquesta lamentable desvalorització del punt de vista naturalista li vaig dedicar un Apunt el març de l’any passat.

Algunes propostes de Margalef

Quinze anys abans de morir,  és a dir fa 35 anys, Margalef (1989) va escriure un article en el que ve a dir que els ecòlegs creuen massa en els models mecanicistes que juguen amb la relació entre les variacions temporals de les abundàncies d’unes poques espècies, diguem dues, que interactuen amb uns coeficients constants, quan en la natura aquests coeficients, és a dir la influència de cada espècie en l’altra o les altres, no son constants: un depredador no es comporta sempre igual amb la presa, el comportament varia en funció d’altres components del sistema (si hi ha altres preses, o per raons estacionals o climàtiques, etc.). Aixó fa que els models no siguin massa satisfactoris.

Matriu de comunitat. Amb els coeficients d’interacció aij de cada espècie (A… N) amb totes les altres es forma la matriu de comunitat, essent aij un valor comprès entre 0 y 1. Els coeficients son 0 quan no hi ha interacció entre les dues espècies. En les interaccions entre dues espècies, els valors de aij y aji difereixen, no suposa el mateix un ratolí per un gat que un gat per un ratolí. Però resulta difícil calcular els valors d’aquests coeficients, que, a més, poden variar.

Aquest plantejament crec que és força transferible al que passa en economia. Ho dic des de la meva ignorància en aquesta ciència, així que puc estar del tot equivocat. Dels comentaris que faré sobre les societats humanes en soc jo el culpable i no en Margalef, llevat que hi hagi una cita expressa. Em sembla que els economistes també utilitzen models mecanicistes i sovint prenen per constants el que de fet son variables (no cal dir que treballar només amb variables és molt complicat). I, a més, com també reclama en el text citat Margalef per a l’ecologia, ells també haurien de considerar els escenaris heretats del passat i els processos evolutius, guiats per mecanismes que no son sempre els mateixos. Tot i que hi ha economistes que es diuen evolutius, el debat sobre si l’economia és realment una ciència evolutiva està en peu des que Thorstein Vebler (1898, fa 125 anys!) va publicar un cèlebre article que ho negava.

Margalef rebat el canvi que es produí en ecologia sobretot a partir dels anys 80 del segle passat, quan la majoria d’ecòlegs van creure que les mesures relatives al conjunt dels ecosistemes, com la diversitat, la biomassa, la producció, etc., que havien dominat la teoria ecològica elaborada pels germans Odum, Mac Arthur, Lindeman o el propi Margalef, no permetien avançar, i que calia baixar de nivell, anar als mecanismes genètics, ecofisiològics i demogràfics, i oblidar els plantejaments “holistes”. El que Margalef diu és que considerar els ecosistemes sencers com a sistemes físics també és una aproximació reduccionista, es fixa en la física i la termodinàmica i, en especial, en les vies de predicció que els físics desenvolupen pels sistemes oberts allunyats de l’equilibri. Però adverteix: “Molts dels models ecològics semblen fets per un mon lineal, comparable a una atmosfera o hidrosfera on no hi hagués vorticitat, però, tot i que sabem  que la predicció del temps és complicada, ecologia i economia segueixen emprant models conceptualment massa simples, com si anessin embolcallats en un flux laminar… oblidant massa el que es podria descriure com un embolcall històric de successius nivells d’informació….” Aquesta crítica encara em sembla vàlida per molts models actuals. Els sistemes ecològics i els econòmics no son lineals, son complexos, i al llarg del temps acumulen capes d’informació que en condicionen la manera de funcionar.

Primera foto: Comunitat de papallones. Segona foto: Peces de Meccano que s’empren per a fer una roda de parc d’atraccions. Les espècies i tipus de peces estan ordenats per la seva abundància. Segons Margalef.

El sentit de la diversitat

En un entorn existeixen moltes diversitats: diversitat genètica de cada espècie, diversitat d'espècies en cada ecosistema, d'ecosistemes en cada paisatge, etc.

Margalef proposa, dons, veure els ecosistemes com a sistemes físics, i la diversitat, un concepte al que va dedicar molta atenció al llarg de la seva vida, la veu com un anàleg de la temperatura que es relaciona amb la taxa de renovació i que és una expressió de l’organització de l’ecosistema. Cal que se la reconegui en tots els nivells d’observació (hi ha diversitat genètica en cada espècie, diversitat d’espècies en cada ecosistema, d’ecosistemes en cada paisatge, etc.). Si ens centren en els ecosistemes, més que el nombre d’espècies li interessa com es distribueixen les proporcions de les seves abundàncies, si és en una pauta aplanada (baixa dominància) o abrupta (gran dominància). En economia, es pensa d’immediat en la distribució de la riquesa: també hi trobem pautes aplanades (societats més equitatives) o més abruptes (societats en les que hi ha una escala més diferenciada entre els més rics i els pobres). Això s’aplica a la distribució de la riquesa entre països, classes socials o individus, i també es pot aplicar a l’abundància de mots en un text o a la de les diferents lletres. També és possible calcular una diversitat social per la distribució d’individus en oficis, per exemple. Margalef observa que els animals grossos son rars, com també els mots molt llargs i, podríem afegir, que ho son les persones molt riques i els oficis molt especialitzats.

Pautes de distribució de l’abundància d’espècies. En abscisses, l’abundància d’espècies, en ordenades el rang d’importància, de més  a menys abundant, de les espècies (1, 2,, etc.). La línia contínua representa un sistema amb més dominància, més jeràrquic. La línia discontínua representa un sistema més igualitari.

En economia, en una societat totalment igualitària, tindríem una línia horitzontal (nombre d’individus en ordenades, renda en abscisses), igual que en un ecosistema on totes les espècies tinguessin el mateix nombre d’individus. Però en els ecosistemes, aquesta diversitat màxima no és possible. Imagineu conills i guineus o linxs: és obvi que cal que els primers siguin molt més abundants que els carnívors que se`ls mengen. En les societats humanes, tampoc hi pot haver tants gerents com obrers. Pel que fa a la distribució de les rendes, una societat igualitària és possible, de societats àcrates i més o menys igualitàries n’hi ha exemples històrics, però el més sovint es tracta de nòmades amb un grau molt baix de complexitat. Les experiències comunistes mostren que la manca d’estímuls a la bona feina, la burocratització, i el greuge de que els mandrosos visquin igual que els pencaires, fan el sistema improductiu i disfuncional. Així, països com la URSS, la Xina, Cuba, Corea del Nord, Nicaragua han acabat esdevenint dictadures, les dues primeres amb economies capitalistes. Grups mafiosos o uns Estats controlats per minories polítiques intolerants amb les discrepàncies generen estructures molt verticals (molt jeràrquiques o desiguals). Tant per la distribució d’abundàncies de les espècies en ecologia com per la de rendes en economia, es pot usar el coeficient de Gini, que varia entre 0 quan totes les espècies tenen igual abundància o totes les entitats (persones, països, etc.) igual renda, y 1 quan tots els individus son de la mateixa espècie o quan tota la renda la posseeix una sola entitat. En el gràfic següent, les abscisses poden ser la població acumulada o l’abundància d’individus acumulada (p.e., en percentatges de 0 a 100), i en ordenades la renda acumulada o el nombre d’espècies acumulat (igualment de 0 a 100, en percentatges). La recta indica màxima igualtat i la corba és l’anomenada corba de Lorenz, que representa les dades del cas estudiat. El coeficient de Gini mesura les proporcions entre les àrees i es calcula com a/(a+b) o, més sovint, amb la fórmula de Brown. Lògicament, quan més a prop estigui la corba de Lorenz de la recta (quan menor sigui a), major serà la igualtat en les rendes o en les abundàncies.

Connectivitat, jerarquia i equitabilitat

La connectivitat, un concepte essencial quan es consideren xarxes de relacions entre elements, com passa en l’estudi dels ecosistemes, dels mercats o de les societats, la defineix Margalef (2012) com el nombre d’interaccions significatives entre espècies. La connectància és la connectivitat relativa, és a dir,  el percentatge del nombre dels vincles possibles que es realitzen en una xarxa. En una xarxa elèctrica, la connectància màxima (si tots els circuits es vinculen entre si) produeix un curtcircuit i la xarxa no funciona. Si disminueix la connectància, es desenvolupa una jerarquia o cadena de comandament. La jerarquia es pot mesurar com “1–(connectància)”. En un ecosistema o en una societat, la connectància també sol quedar lluny del màxim. En les societats humanes hi ha una relació evident entre la jerarquia i la desigualtat, ja que la gran acumulació de riquesa (o una renda individual molt elevada) en poques persones suposa normalment també un grau de poder elevat dins l’organització social.

Margalef suggereix, a més, algunes mesures i valors que marquen límits en el funcionament dels sistemes (les propostes del treball esmentat les va repetir en un marc més ample dos anys després, Margalef, 1991). Adverteixo que les fórmules que segueixen no son indispensables per entendre l’essència del què diré, però poden interessar a alguns.

Els més coneguts d’aquests valors son el nombre d’espècies (S) i la diversitat (H, si es mesura amb l’índex de Shannon-Weaver, H= Spilog2pi, on pi es la proporció (Ni/N del total d’individus que pertanyen a l’espècie i, així que la suma de totes les pi és igual a 1. H té un valor màxim aproximat de 5.3 bits. La connectància, o connectivitat relativa, es pot expressar en relació a la connectivitat màxima possible, que és S(S-1)/2, està entre 1.6-1.8; en els ecosistemes, la connectància està limitada per l’excés de rigidesa en els valors més alts i pel risc de descomposició quan els vincles son massa escassos (vegeu figura); s’ha vist que S·C està entre 2 y 12. Margalef proposa les següents mesures: (1) jerarquia (J = 1-C), que és el complementari de la connectivitat, o sigui el nombre de vincles inexistents, i per tant expressa la formació d’una “línia de comandament”, amb valors entre 0 y 1 ; (2) equitabilitat (que es relaciona amb el nombre d’espècies S i la diversitat H per l’expressió SE = 2H) ; (3) un paràmetre Q (= C·2H = C·SE) que varia entre 2 i 4, tal com mostra la figura, emmarcant l’espai de funcionament dels ecosistemes entre la rigidesa i el risc de descomposició. S’han proposat molts altres paràmetres per descriure aspectes de les xarxes de relacions en els sistemes ecològics, socials, en xarxes neurals o de comunicacions, etc., alguns dels quals es relacionen amb la proporció d’especialistes vs. generalistes o el grau d’encaixament (parlem d’encaixament quan tant especialistes com generalistes tendeixen a interactuar amb generalistes, essent rares les interaccions entre especialistes, Bascompte et al. 2003). Sobre les relacions entre diversitat o connectància i estabilitat, hi ha força treballs amb resultats que sovint es contradiuen i es fa difícil treure conclusions generals. Per una revisió, vegeu Landi et al, 2018.

Reproducció de la figura 14 del llibre de Margalef (1991). Mostra les relacions esperables entre diversitat i connectivitat (la jerarquia, mesurada com a complement a un de la connectància). La connectància es manté en un domini limitat d’una banda per la rigidesa excessiva de l’ecosistema i, por l’altra, per el risc de desintegració.

Margalef acaba l’article comparant el funcionament dels ecosistemes amb el del llenguatge: “el significat de mots i frases varia en funció de qui parla i qui escolta o del context, quan es fan servir un i altre cop. No és estrany que els senzills models ecològics fallin en els seus propòsits, però hi ha esperança de millorar-los”.

Teoria de la biogeografia insular, biodiversitat i canvi climàtic, invasions

Margalef (1991) comenta breument el possible ús del model de la teoria de la biogeografia insular de MacArthur i Wilson per qualsevol fragment de la Biosfera. Molt breument, aquesta teoria diu que el nombre d’espècies en una illa és el que resulta de les taxes d’immigració (espècies que arriben a l’illa) i de les d’extinció (espècies que s’extingeixen a l’illa). S’arriba a un valor (nombre d’espècies d’equilibri entre immigració i extinció) que ve determinat per la distància a la que es troba l’illa del continent (quan més lluny, menys immigració), i la mida de l’illa (quan més gran, més immigració i menys extinció). A més, dins l’illa es donen processos evolutius que poden generar noves espècies.

Podem aplicar aquesta idea  a la relació entre el canvi climàtic i la biodiversitat. Les condicions actuals canvien ràpidament degut a l’escalfament climàtic i als seus efectes sobre les precipitacions i els episodis de clima violent, i això afecta també a les “illes” d’espais protegits. Pot ser que aquests canvis comportin un augment de les taxes d’extinció local d’espècies (extincions en cascada) i que la rapidesa amb què es produeixen les alteracions no doni temps a una evolució in situ. Margalef diu que quan hi ha més probabilitats d’extinció i poc temps per a l’evolució, la taxa de renovació s’accelerarà i llavors, els poblaments mostraran un caràcter aleatori. En el cas de les “illes” protegides, la taxa de renovació s’accelera perquè augmenten les invasions biològiques d’espècies de gran capacitat expansiva, amb conseqüències certament aleatòries. És tal vegada imprudent refiar-se de que els processos de successió seran suficients per evitar un declivi caòtic dels ecosistemes i de les seves funcions. Algunes zones mediterrànies, ara com ara, sembla que han de tendir a l’aridificació, amb una reducció important de la capacitat de captar i emmagatzemar carboni.

En el cas de les societats humanes, l’evolució cultural és molt ràpida, i també la propagació de les innovacions d’aquesta mena, així que l’efecte illa no sol ser massa important. Ho estem veient contínuament amb les innovacions tecnològiques. La majoria d’aquestes innovacions, produïdes per empreses privades que tot seguit esdevenen globals, desplacen les empreses locals i alteren el funcionament dels sistemes socio-econòmics, una mica com ho fan les espècies invasores en ecologia. Aquestes empreses exitoses introdueixen més jerarquia en el sistema. Es generen noves formes d’organització i problemes d’excedents de llocs de treball obsolets i manca de formació pels nous llocs generats, la qual sovint es resol amb la incorporació al mercat laboral de persones migrants, sigui perquè estan formats en les noves tecnologies o perquè estan disposats a acceptar els sous més baixos que imposa la reestructuració de l’organització social cap a un capitalisme extractiu i oligopolista. Això causa problemes, molts dels quals deriven injustament sobre les persones migrants (amb l’augment de les actituds xenòfobes i racistes i el descrèdit de la democràcia), quan les causes reals es troben en la transformació de les societats per la destrucció de moltes indústries locals i la creixent desigualtat a costa de les classes mitjanes i del proletariat, expulsats del nou sistema productiu directament o indirecta, pels oligopolis, que esdevenen més poderosos que els propis Estats i propicien una “llibertat” de mercats” (desregulació) que les afavoreix a elles i a la corrupció.

Xarxes en ecologia i economia

En ecologia hi ha diversos tipus de xarxes: p.e., les xarxes tròfiques poden tenir característiques diferents de les xarxes mutualistes. En les xarxes tròfiques (també anomenades antagòniques, en les que predominen els vincles de tipus depredador presa o hoste-paràsit), l’organització la determina el flux d’energia, que comença per l’energia que certs organismes son capaços de captar del medi (p.e., les plantes i organismes microbians que capten l’energia solar mitjançant la fotosíntesi o microbis que l’obtenen per quimiosíntesi). Aquesta energia passa, amb pèrdues (per respiració en el funcionament dels organismes de cada nivell), a herbívors, carnívors que mengen herbívors, carnívors que mengen altres carnívors, omnívors, sapròfags, descomponedors… Els llibres de text antics solien presentar piràmides tròfiques, amb els grans depredadors al cim (àligues, lleons, orques), als quals els arriba només un petit percentatge de l’energia capturada en el primer nivell, el dels organismes fotosintetitzadors, ja que la resta es va perdent a cada pas en el manteniment dels diversos organismes. Els esquemes de piràmides ara s’han abandonat pels de xarxes. Tot i que els grans depredadors tenen una funció important en l’organització de tot l’ecosistema, cal tenir present que, des del punt de vista evolutiu, els omnívors, que aprofiten una molt major varietat de recursos, han desenvolupat més capacitats anatòmiques, mentals i/o socials, i això els ha permès tenir una gran influència sobre el conjunt de la xarxa alimentària. Els humans i alguns altres primats, els corbs o les formigues en el seu conjunt, en son exemples.

En economia, també es poden considerar diversos tipus de xarxa. Normalment, es parla sobretot dels diners. Els sistemes socioeconòmics poden ser més o menys desiguals: si un nombre petit d’individus tenen una part molt gran de la renda total o de la riquesa acumulada, el sistema serà molt desigual. L’aparició i diversificació de les classes mitjanes és un fenomen relativament nou en la nostra història i produeix societats amb organitzacions més complexes. L’economista Thomas Picketty (2023) adverteix que els períodes en que creix molt la desigualtat (com està passant en molts països des de la dècada de 1980) solen ser períodes de decadència i/o desorganització, en els que la societat deixa de tenir objectius amplament compartits; l’empobriment creixent de les classes mitjanes i baixes desincentiva els sentiments de pertànyer a projectes empresarials o col·lectius.

Jordi Bascompte, Premi Internacional Ramon Margalef

Quan es parla de xarxes ecològiques, l’ecòleg de referència és Jordi Bascompte, que ha publicat moltíssim sobre el tema. Els seus treballs li han valgut el Premi Internacional Ramon Margalef. En un llibre escrit amb B. Luque (Bascompte i Luque, 2011) dediquen unes poques però interessants planes a les xarxes que poden servir al lector per entendre una mica més el tema. Hi parlen de la importància del benefici mutu, el mutualisme, en la gènesi de la biodiversitat. L’exemple que escullen de xarxa mutualista no és ecològic, sinó de l’artista Josh On i el seu projecte They rule (www.theyrule.net), que estudia les relacions entre les 500 companyies més grans dels Estats Units a través de  la presència reiterada d’individus concrets en diversos consells d’administració. També consideren Internet, una xarxa auto-organitzada, com ho son les ecològiques, i com elles molt heterogènia, amb elements hiperconnectats i molts altres amb escassos vincles. Atacs aleatoris de hackers, eliminant individus, no desestabilitzen les xarxes  d’aquesta mena, però si s’ataquen els hubs més connectats de manera dirigida llavors les xarxes son molt vulnerables. Les xarxes mutualistes ecològiques (p.e. plantes i insectes pol·linitzadors), molt més heterogènies que si fossin aleatòries, son més robustes que les antagòniques, fins i tot davant la pèrdua d’espècies molt connectades. Aquestes  xarxes mutualistes  estan encaixades, és a dir que les espècies més especialistes tendeixen a associar-se a d’altres més generalistes que, al seu torn, es relacionen amb conjunts majors. Hi ha nuclis de generalistes que son força resistents a la pèrdua d’alguns elements i especialistes que es vinculen a altres nuclis de generalistes. En xarxes d’antagonistes, l’estructura és, en canvi, en compartiments, i el sistema resulta més vulnerable. De tota manera, si la dependència entre dues espècies mutualistes creix molt, com passa en l’agricultura entre humans i espècie conreada, moltes de les altres espècies es poden extingir. El coneixement de les característiques de les xarxes pot ajudar a fer polítiques de conservació més intel·ligents, que estalviïn les extincions en cascada protegint espècies o grups que son claus.

Diversitat i connectància en societats humanes

Una societat agrària té menys diversitat d’oficis que una urbana. Salvador Rueda (com. pers.) va fer càlculs d’aquesta diversitat per barris de Barcelona i els resultats mostraven característiques interessants, ja que hi ha barris molt més complexos i auto-suficients que altres. L’urbanisme del futur, que ha de reduir el transport horitzontal per baixar les emissions, s’hauria d’orientar cap a ciutats policèntriques amb una complexitat elevada i semblant en tots els barris. La diversitat d’oficis o de comerços pot ser una mesura d’interès dels canvis en aquesta direcció. En les corporacions, sembla més desitjable una estructura cel·lular que una piramidal (vegeu Atkins et al, 2019, i el web de David Sloane Wilson Prosocial World, que proposa emprar en l’organització social la teoria evolutiva de la selecció a múltiples nivells).

Els subgrups socials dins d’un país es caracteritzen per la possessió d’un carnet de soci, per compartir certs rituals o festivitats, per altres expressions culturals, etc. Un estat dictatorial tendeix a empobrir la diversitat (de partits polítics, d’associacions, de llengües, etc.), establint una jerarquia molt marcada. En societats més democràtiques, hi ha més diversitat en molts aspectes. Quan creix la desigualtat, la jerarquia es fa més forta, però el sistema només es pot mantenir reduint les oportunitats de participació de la majoria en la presa de decisions. Per tant, la desigualtat és un perill real per la democràcia. 

Pel què fa a la connectància, la cohesió de grups molt nombrosos s’assoleix mitjançant normes (com pertànyer a un estat pel fet d’haver nascut dins les seves fronteres i quedar automàticament sotmès a les seves lleis), i el més sovint es reforça per vies que tenen relació amb la informació: llenguatge, ideologia (com ara racisme, nacionalisme, religió, liberalisme, comunisme, etc.). Com en el cas dels omnívors en els ecosistemes, és avantatjós a la llarga moure’s en el conjunt de la xarxa i no en una part limitada d’ella, per tal de tenir un paper rellevant en l’organització del sistema. Potser això ajuda a entendre perquè les grans religions han pogut sobreviure durant mil·lennis, ja que s’adrecen a tots els elements de la xarxa social, i per tant influeixen molt en la seva organització. Els règims autocràtics pretenen el mateix mitjançant la propaganda i la repressió, i sovint establint aliances amb les religions, però son molt més dependents de factors com l’evolució de l’economia, els conflictes territorials, etc. que els poden fer caure, mentre que les religions queden més al marge, en l’àmbit del que se sol anomenar necessitats espirituals de la nostra curiosa espècie. Les sectes tendeixen a captar adeptes situats en llocs clau de la jerarquia, reforçar molt els lligams interns i reduir els vincles amb la resta de la població. Tot això té relació amb l’arquitectura de xarxes.

El significat del diner, segons Margalef

El diner flueix en les societats en un sentit que és contrari al dels fluxos d’energia i d’informació, ja que s’intercanvia diner per aquests recursos. Per aproximar economia i ecologia (i així abordar problemes pràctics de gestió a qualsevol escala), Margalef creia essencial, que  trobéssim la manera de traduir el significat del diner en un context biològic-informacional (Margalef 1997). Sense això, veia els intents de valoració econòmica dels anomenats serveis ecosistèmics amb molt d’escepticisme. Sobre aquest tema només arribà a apuntar que el diner té algunes característiques semblants al territori: s’obté, es regula i es defensa. Veia, amb preocupació, que el diner, i el poder associat, es concentren i queden fora de control. El tema de la desigualtat es relaciona amb el principi de Sant Mateu, al que Margalef esmentava amb tanta freqüència: “Al que ja té més se li darà i tindrà en abundància; però al que no té fins i tot el que té li serà pres”. El creixement enorme de la desigualtat (vegeu Piketty, op.cit.) ve a confirmar que aquesta preocupació era encertada.

El perill de disrupció

Avui és més fàcil treballar amb grans bancs de dades que fa vint o trenta anys, i això possibilita noves aproximacions. Un article de Trisos et al (2020) planteja una qüestió que crec crucial: quin temps ens queda abans que es produeixi un canvi disruptiu sobtat en la biodiversitat com a conseqüència del canvi climàtic. La qüestió és (tornant al començament) que ens manquen coneixements, en aquest cas, sobre la capacitat de persistir de conjunts d’espècies en condicions que estiguin fora dels límits dels seus nínxols. Els límits dels nínxols realitzats de cada espècie els podem saber, diu l’article, per la seva distribució geogràfica. Els autors van treballar amb les distribucions de 30.652 espècies de diversos ecosistemes, i amb models climàtics per la temperatura mitjana anual, les màximes mensuals i la precipitació anual. La conclusió principal és que les pèrdues de diversitat no seran graduals sinó sobtades. Van considerar el temps (l’any) mitjà en que cada conjunt entra en condicions fora de les usuals, la magnitud (percentatge d’espècies exposades localment) i la sincronicitat, percentatge de temps d’exposició per totes les espècies durant la dècada en la que l’exposició és màxima. En les zones tropicals, que han tingut poca variabilitat climàtica al llarg de la història, moltes espècies estan prop dels seus límits superiors realitzats pel què fa a temperatures. Amb la tendència actual d`augment de la temperatura, prediuen que el 2030  hi haurà pics d’extinció en els oceans tropicals i el 2050  als boscos tropicals. En només una dècada tindríem el 71% d’espècies de tots els conjunts en exposició i en els conjunts marins el percentatge pujaria a 89%.

Transició entre desert i vegetació a Senegal, Gambia i Guinea-Bissau vist des del cel. Imatge Copernicus Sentinel-2 editada i processada per l’ESA.

Els valors més elevats es donen a l’Amazones, subcontinent indi, Sahel, Nord d’Austràlia i oceans tropicals, però el canvi abrupte és general (degut a que moltes espècies de cada conjunt tenen límits realitzats similars, i potser a altres causes, com interaccions, etc.). Escenaris per sota de 2ºC de l’augment de la temperatura donarien més temps a l’adaptació. Quan més gran és la durada de l’exposició, més possibles son les allaus catastròfiques d’extincions locals. Els llocs amb més biodiversitat (tròpics) tenen més perill de patir disrupcions sobtades, amb extincions locals molt nombroses. Les disrupcions poden aparèixer abans del que els models prediuen, perquè aquests no tenen en compte els efectes d’esdeveniments extrems o la covariació de variables ambientals. Els autors consideren necessari mitigar ràpidament les emissions i practicar una gestió dirigida al monitoreig, la creació de refugis i potser la migració i adaptació assistides: una gestió que no es basa dons, solament, en la resposta espontània, successional, dels ecosistemes (vegeu també Pigot et al. 2023).

Conclusió

Encara que els models (i les variables i coeficients) que usem en ecologia i economia plantegin nombroses dificultats, no és menys cert que es van produïnt progressos en la manera d’abordar els sistemes complexos. Entre altres coses, els economistes han d’entendre que cal incorporar els danys i beneficis ambientals als seus models (el PIB és un exemple d’índice enganyós, ja que sol incorporar com producció l’extracció de recursos no renovables) i els ecòlegs han de prestar més atenció en els seus models als vincles entre els ecosistemes que estudien i els factors socioeconòmics.  

Pel que fa al canvi climàtic, en definitiva, els riscos son seriosos i no demanen només protecció sobre el paper, sinó gestió adaptativa. Per desgràcia, com ha dit algú savi recentment, sembla que les nacions s’estan preparant, no tant per fer front a la crisi ambiental i minvar-ne els efectes, com per fer la guerra i obtenir la major part possible dels minvants recursos que les tecnologies (i les poblacions que cal alimentar i vestir) demanden. Aquesta opció no és inevitable, si la gent reacciona, deixa de banda el passotisme i l’hedonisme i comença a pensar en solucions col·lectives no merament nacionals sinó globals.

Referències

Atkins, P., Wilson, D. S., Hayes, S. 2019. Prosocial: Using evolutionary science to build productive, equitable, and collaborative groups. USA: Contex Press.

Bascompte, J., P. Jordano, C.J. Melián, J.M. Olesen. 2003. The nested assembly of plant-animal mutualistic networks. Proc. Nat. Acad. Sci. USA 100: 9383-9387.

Bascompte, J., B. Luque. 2011. Evolució i complexitat. PUV Bromera, Universitat de València, 219 pp.

Landi, P., H.O. Minoarivelo, Å. Brännström et al. 2018. Complexity and stability of ecological networks: a review of the theory. Popul Ecol 60, 319–345 (2018). https://doi.org/10.1007/s10144-018-0628-3

Margalef, R. 1989. On diversity and connectivity as historical expressions of ecosystems. COENOSES 4 (3); 121-.

Margalef, R. 1991. Teoría de los sistemas ecológicos. Universitat de Barcelona, Barcelona, 290 pp.

Margalef, R. 2012. La nostra Biosfera. Publicacions de la Universitat de València i Institut d’Estudis Catalans. Trad. per J Terradas de l’original anglès de 1997 Our Biosphere, Ecology Institute, Oldendorf/Luhe, 220 pp.

Pigot, A.L, C. Merow, A. Wllson, C.H. Trisos. 2023. Abrupt expansion of climate change risks for species

globally. Nature Ecology & Evolution,  7(7):1060-1071. https://doi.org/10.1038/s41559-023-02070-4 

Piketty, T. 2023. Naturaleza, cultura y desigualdades. Anagrama, Barcelona, 84 pp.

Trisos, C.H., C. Merow, A.L. Pigot. 2020. The projected timing of abrupt ecological disruption from climate change. Nature 580: 296-501.

Veblen, T.  1898. Why is Economics not an Evolutionary Science?, Vol. 12, No. 4 (Jul., 1898), pp. 373-397. https://doi.org/10.2307/1882952•https://www.jstor.org/stable/1882952

Comparteix l'article!

Articles relacionats

La ciència assenyala que la natura és una aliada clau contra el canvi climàtic. D'esquerra a dreta, una libèl·lula, un roure i una orquídia. Imatges: Galdric Mossoll
Notícies
Adriana Clivillé

Biodiversitat i crisi climàtica, un tàndem inseparable

En el Dia Internacional de la Biodiversitat promogut per la Convention on Biological Diversity volem posar èmfasi en la seva íntima vinculació amb el canvi climàtic, del que pràcticament esdevé l’altra cara de la moneda.

Bosc afectat per la sequera a les muntanyes de Prades. Imatge: Galdric Mossoll
Notícies
Anna Ramon

Rècord històric de boscos afectats per sequera durant el 2023

La campanya de 2023 presenta, de lluny, el rècord de boscos afectats per sequera a Catalunya registrats des que es va iniciar el Deboscat, el 2012. Aquest 2023 ha registrat 66.482 hectàrees de boscos afectats per la falta d’aigua.

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia